una obra para denunciar la verdad que no quieren contar. Me siento afortunado por haber asistido

Qué bien poder volver al teatro después de tantos meses y más para ver P.A.U. (Paisatges als ulls). Tres historias de tres personas migrantes que arriesgaron su vida para llegar a Europa, ese lugar qu Ler mais ha sido para ellos una salvación y una trampa racista. Teatro documental, teatro de resistencia que nos interpela y nos presenta a los protagonistas de estas historias, que te miran a los ojos, te hablan de sus miedos y te recuerdan las vergüenzas de las políticas migratorias y del negocio de fronteras.

Nos ha gustado mucho la experiencia de conocer la llegada a España de estos inmigrantes, sus diferentes historias, emociones y vivencias. Recomendamos la obra.

Una obra excelente!

Ahir a la Sala Atrium vaig estar veient aquesta peça de teatre document amb dramatúrgia i direcció de Carolina Llacher, i en la qual a l'escenari no veiem actors sinó tres ciutadans senegalesos que en Ler mais relaten en primera persona el drama que van passar quan van decidir deixar les seves cases, les seves famílies, els seus amics, els seus estudis a la recerca de l'anhelada Europa i una vida millor, però que a la fi la realitat ha estat molt diferent. Les històries dels tres, Malamine Soly, Yacine Diop i Dabo Malang són molt diferents encara que en les penúries que han viscut els tres coincideixen, i l'única que difereix una mica és la de Yacine ja que va fer el viatge en avió perquè la seva mare ja estava des de feia anys a Almeria. Abans d'agafar la pastera el llarguíssim recorregut pel desert, Mauritània i el Marroc és aterridor. Quan aconsegueixen pujar a la pastera, el relat de la travessa és esfereidora, fred, fam i por molta por. Els que com ells aconsegueixen trepitjar territori espanyol el que els espera no és un camí de roses, estades a CIEs, tracte vexatori, impossibilitat d'aconseguir papers, rebuig per una part important de la societat, perseguits per la policia per vendre al top manta (el seu únic mitjà de subsistència) i un llarg etcètera. El quart component en escena és Ariadna de Vilar que fa de fil conductor de tots tres, tradueix algunes expressions que diuen en el seu idioma i va passant imatges en una pantalla. Tota la representació està acompanyada d'una adequada música a la guitarra de Josep Maria Barrufet. Crec imprescindible anar a escoltar les vivències d'aquests tres valents, que em van fer viure moments emotius, i molts altres que van fer que aflorés en mi el sentiment de ràbia i impotència ja que les seves històries són fetes callar i difereixen molt del que ens diuen per premsa o televisió. Fins el 4 d´octubre.